hola!

Comencem pel més important: ha arribat la tardor i han arribat les excursions. És absolutament la meva època preferida de l'any: comença a fer fred però no massa, es fa fosc més d'hora però no massa i, sobretot, s'acaba el postureo a xarxes socials. Bé, això tampoc no massa.

Avui parlem precisament de jugar al postureo.

estatus.

Fa temps que dono voltes a una idea, i cada cop n'estim més segur: tot el que fem a la vida, ho fem per estatus. A part de les quatre necessitats bàsiques que tenim, una gran part del nostre comportament es justifica com a la necessitat de senyalitzar estatus al nostre entorn.

Perquè estatus? Perquè com a animals, tenim la motivació de competir entre nosaltres per tenir les màximes possibilitats de reproduir-nos. Demostrar que sóc el millor mascle per atraure més femelles, i viceversa. L'estatus es presenta de moltes maneres (aparença física, estil de vida, posició social,...) és el que senyalitza que ens va bé a la vida, que som un Homo Sapiens que val la pena.

Recentment vaig sentir una altra idea que em va confirmar la meva sospita:

Hi ha dos motius pels quals fem qualsevol cosa: un bon motiu, i el motiu de veritat.

Segur que al vostre Instagram ho veieu cada dia: totes les fotos acaben volent ensenyar que hem passat un estiu més divertit que els altres, o que tenim més amics, o que se'ns marca més el bíceps

demostrant l'estatus.

Segons Robin Hanson i Kevin Simler (The Elephant in the Brain), l'estatus el demostrem de dues grans maneres:

• La dominació: mostrar estatus per intimidació als altres. Al Capone dominava a base d'influir por i altres mecanismes de control al seu voltant, el que li acabava donant un estatus superior.

• El prestigi: estatus per admiració. El guanyem a partir de que altres persones considerin que som un ésser humà excepcional. Per exemple, Messi.

En el joc de l'estatus, tots pretenem incrementar el nostre "valor" com a ésser humà sigui dominant altres persones o guanyant prestigi. O si més no, aparentant que som dominants o tenim més prestigi (el postureo, vaja).

és bo jugar a l'estatus?

Doncs com tot, té punts positius i punts negatius.

Si encara em compres la idea que pràcticament tot ho fem per estatus, doncs l'estatus ens porta a fer coses molt bones per a la nostra espècie. Ens fomenta una competitivitat que s'acaba traduint en art, ciència i innovació.

La part dolenta és com ens fa sentir: l'enveja. No crec que l'enveja sigui dolenta de per si: la competitivitat que acabo de mencionar ens genera enveja, i és l'enveja la que ens porta a esforçar-nos per superar l'altre. Això no obstant, aquest sentiment també pot ser molt frustrant.

M'agradaria diferenciar entre l'enveja que porta a un científic a voler fer una bateria que duri encara més que la que ha fet un altre, a l'enveja que sento jo quan veig una foto d'un company de classe de festa quan jo no tinc plans un dissabte nit.

D'on ens ve aquesta enveja "dolenta"? Per dos motius:

• Entenem el prestigi com un joc de suma zero. Axiò vol dir que, si un guanya una mica, l'altre perd una mica. Si el meu amic guanya una mica de prestigi, jo en perdo una mica en comparació.

• El prestigi és un joc que juguem amb la gent que considerem que està a la nostra lliga.

Per tant, si al Messi li doblen el salari, jo no sento cap enveja. Però si a un amic meu demà li doblen el salari, em moriré d'enveja: crec que juguem a la mateixa lliga i, si ell guanya en prestigi, jo en perdo comparativament.

com evitem aquest joc?

M'agrada que em facis aquesta pregunta. No n'estic gaire segur, crec que últimament ho porto millor però encara tinc molta feina per fer en el terreny personal. Se m'acudeixen dues maneres de no dependre tant del joc d'estatus:

• Eliminar jugadors. Jo cada sis mesos deixo de seguir una pila de persones a Instagram: persones que no m'aporten cap valor a la meva vida (segurament ni m'hi parlo), i veure els seus stories cada dia només em fa comparar-me constantment amb el seu estil de vida.

• Mindfullness. Meditació. Com li vulguis dir. Agafar pràctica en gestionar les teves pròpies emocions. Aprendre a detectar els moments que sents enveja i autoexplicar-te que et sents així per un joc social al qual estem jugant, però que el teu valor com a persona realment no varia si els teus amics estan de vacances a Menorca o s'han comprat un Audi.

Si tens alguna idea més sobre aquest tema, t'agrairé un munt que responguis aquest correu. Estic pensant de començar a fer articles més llargs, i aquest és un dels temes que m'agradaria tractar en més profunditat.

Ens seguim la setmana que ve!

Albert

Qéh